Eduardo BETTENCOURT PINTO

Quina llengua parles, ànima, quins braços
estens enllà dels vidres de l’edat,
del fred que crema l’herba
i dóna als arbres una vesta de malencolia?
Per què et refugies tant en les insondables flamerades
cercant el mar en les teues mateixes mans?
Envelleixen amant,
ficant en terra les sements dels viatges que escollires
en la lluïssor de les més abandonades pedres.

Alma

Que língua falas, alma, que braços
estendes para além dos vidros da idade,
do frio que queima a erva
e dá às árvores uma veste de melancolia?
Por que te refugias tanto nas insondáveis labaredas
procurando o mar nas tuas próprias mãos?
Envelhecem amando,
fincando na terra as sementes das viagens que escolheste
no brilho das mais abandonadas pedras.

OFICI

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Apagues una paraula com el vent àrid
la peuada.
Sense pietat, rentes del blanc el balbuceig tènue
com qui arranca de terra l’herba danyosa.
Deixa entre els dits un aroma la terra fresca, humida
i fèrtil.
Llaurador de música, peues en altra.
Esperes que llavors passe un vaixell, els cànters s’emplenen
de vi per a la festa, o una poma madure
a les tristes branques de l’hivern.
Mai no saps: les paraules són ballarines imprevisibles;
o et porten cap a un camp d’aigües braves
o fugen de tu rient, per ser tan pobre.

OFÍCIO

Apagas uma palavra como o vento árido
a pegada.
Sem piedade, limpas do branco o balbucio ténue
como quem arranca do chão a erva daninha.
Fica entre os dedos um cheiro a terra fresca, húmida
e fértil.
Lavrador de música, pegas noutra.
Esperas que nessa passe um barco, os cântaros se encham
de vinho para a festa, ou uma maçã amadureça
nos tristes galhos do inverno.
Nunca sabes: as palavras são bailarinas imprevisíveis;
ou te levam para um campo de águas bravas
ou fogem de ti rindo, por seres tão pobre.

UN PAÍS? QUÈ IMPORTA?

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Podia tindre un país, d’aqueixos que s’apunten
al mapa amb fulgent dit de cristall.
O un ca, ho sabem, company fidelíssim
als melancòlics parcs d’Autumne, dissabtes a la vesprada,
quan la vida és un tedi inevitable
i una bona caminada fa esmorteir
dins de nosaltres la falta del mar, la ràbia als cobradors
d’impostos, a la farsa dels qui ens miren de biaix
perquè usem encara paraules com «amor» i «integritat.»
Els canins, és cert, tenen la puresa
del que és lleu i respirable, i una noblesa
tan humil que fins els déus,
en la seua ampolla de glòria passatgera,
hi veuen retratada la seua ulterioritat.
Sobretot els de hui, poc castos,
molt mediàtics en els seus ramats polítics
d’hòmens civilitzats fins a les ungles
dels peus.
Els assassins de la poesia
tenen camises guarnides de randa
i una estreta de mans perfumada.
Per això els països són irrellevants.
El meu, em digueren fa molts anys,
era una traïció a la Història.
Moria amb mi i amb els meus amics.
Avui no em fa falta.
La meua enyorança
s’envolta de mar.
És un paisatge enmig d’eucaliptus,
una estrella de rosada
als dits de la malenconia.
Què importa?
Tinc bons records.
La meua infantesa fou una casa
als braços de ma mare.

Um país? Que importa?

Podia ter um país, desses que se apontam
no mapa com fulgente dedo de cristal.
Ou um cão, sabemos, companheiro fidelíssimo
nos melancólicos parques do Outono, sábados à tarde,
quando a vida é um tédio inevitável
e uma boa caminhada faz amortecer
dentro de nós a falta do mar, a raiva aos cobradores
de impostos, ao cabotinismo dos que nos olham de soslaio
porque usamos ainda palavras como «amor» e «integridade.»
Os caninos, é certo, têm a pureza
do que é leve e respirável, e uma nobreza
tão humilde que até os deuses,
na sua redoma de glória passageira,
neles vêem retratada a sua ulterioridade.
Sobretudo os de hoje, pouco castos,
muito mediáticos nos seus fatos políticos
de homens civilizados até às unhas
dos pés.
Os assassinos da poesia
têm camisas rendadas
e um aperto de mão perfumado.
Por isso os países são irrelevantes.
O meu, disseram-me há muitos anos,
era uma traição à História.
Morria comigo e com os meus amigos.
Hoje não me faz falta.
A minha saudade
está rodeada de mar.
É uma paisagem entre eucaliptos,
uma estrela de orvalho
nos dedos da melancolia.
Que importa?
Tenho boas recordações.
A minha infância foi uma casa
nos braços de minha mãe.

DONA AFRICANA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Obris les persianes, mires el carrer. De l’altre costat
hi ha una dona negra, les mans mullades
damunt del davantal. Està descalça. La pell de la cara
resplendeix, és una agitació de penombra
refrescant amb la brisa.
Hi ha un fragor en algun lloc al seu món.
Li’l veuen als ulls. Són dos llacs crispats
on refulgeix la llum forta del matí; diàfans,
beuen les cançons solars dels ocells.
Què dir d’una muller pobra,
llavant el cansament dels altres en un tanc de ciment?
Sempre la veieres enllà, àdhuc ara,
trenta anys i escaig després.
Penses en les seues mans amb espuma de sabó,
la suor de vidre caient-li de la cara,
la quintana ofegada en la crispació dels arbres,
(algunes figueres i dos mamoners solitaris),
i al tanc, on ella corbava la seua vida exasperada,
dia rere dia, arrugant l’aigua sutza entre els dits
en una quietud de riu adormit
en el seu mateix silenci.

Mulher africana

Abres as persianas, olhas a rua. Do outro lado
está uma mulher negra, as mãos molhadas
sobre o avental. Está descalça. A pele do rosto
rebrilha, é uma agitação de penumbra
refrescando com a brisa.
Há um fragor algures no seu mundo.
Vê-se-lhe nos olhos. São dois lagos crispados
onde refulge a luz forte da manhã; diáfanos,
bebem as canções solares dos pássaros.
Que dizer de uma mulher pobre,
lavando o cansaço dos outros num tanque de cimento?
Sempre a viste ali, mesmo agora,
trinta e tal anos depois.
Pensas nas suas mãos com espuma do sabão,
o suor de vidro a cair-lhe do rosto,
o quintal afogado na crispação das árvores,
(algumas figueiras e dois mamoeiros solitários),
e no tanque, onde ela curvava a sua vida exasperada,
dia após dia, enrugando a água suja entre os dedos
numa quietação de rio adormecido
no seu próprio silêncio.

PRIMER ENCONTRE

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Seu al meu costat. Sents? Navegue, amb la veu,
les teues venes. Recórrec el teu cos per dins:
l’ànima, les rieres dels sentits. T’aplegue al cor.
Sempre t’hi coneguí. Quants anys fa?
Acabaves d’aparéixer. Jo no tenia una història
per a contar, ni tan sols un compte al banc
– vivia en absoluta conformitat amb els fruits.
El meu tresor era el mar, les gavines crepusculars
sobrevolant les arenes inhòspites de la meua joventut.
Àfrica no era llavors una fotografia a l’estant
sota la rugosa pols de la memòria,
ni els meus peus de caminant aquest incontrolable afluent
de les aigües. Quan aparegueres, plovia a l’horitzó
de les meues paraules, petites i indefenses arrels
de palmera que amagava entre els llavis
com ales dolentes.
Hi havia una revolució en les metàfores i als carrers,
um presidi en el diàleg polític on tombaven
d’espant les més vulnerables mosques de la retòrica.
Maquinacions inflamades transformaven, amb el delit
impune dels seus gallets, la rutina en caixons
sota la venerable benedicció internacional,
mentre l’ansietat dels meus dits es perfilava
davant el color transcendent dels teus cabells en revolta.
El pes d’aqueixa flama, açò és, la transformació
i l’incendi d’amor s’agitaven en la penombra
i en la fragilitat de les nostres vides.
La incertesa era una silueta als torrrents.
Restares asseguda al mur calat
del temps desafiant les últimes ombres,
mentre jo, sota l’impermeable de centelleigs
d’aquests anys en què el cos s’acosta a la tardor,
recull les últimes síllabes.
Madures com pomes,
cauen desemparades damunt de l’inalterable marbre
del poema.

Primeiro encontro

Senta-te ao meu lado. Ouves? Navego, com a voz,
as tuas veias. Percorro o teu corpo por dentro:
a alma, as ravinas dos sentidos. Chego-te ao coração.
Sempre te conheci aí. Há quantos anos?
Acabavas de aparecer. Eu não tinha uma história
para contar, nem sequer uma conta no banco
– vivia em absoluta conformidade com os frutos.
O meu tesouro era o mar, as gaivotas crepusculares
sobrevoando as areias inóspitas da minha juventude.
África não era ainda uma fotografia na estante
sob o rugoso pó da memória,
nem os meus pés de caminhante este incontrolável afluente
de águas. Quando apareceste, chovia no horizonte
das minhas palavras, pequenas e indefesas raízes
de palmeira que escondia entre os lábios
como asas doentes.
Havia uma revolução nas metáforas e nas ruas,
um presídio no diálogo político onde tombavam
de espanto as mais vulneráveis moscas da retórica.
Maquinações inflamadas transformavam, com o deleite
impune dos seus gatilhos, a rotina em caixões
sob a venerável benção internacional,
enquanto a ansiedade dos meus dedos se perfilava
ante a cor transcendente dos teus cabelos revoltos.
O peso dessa chama, isto é, a transformação
e o incêndio do amor agitavam-se na penumbra
e na fragilidade das nossas vidas.
A incerteza era uma silhueta nas ravinas.
Ficastes sentada no muro caiado
do tempo a desfiar as últimas sombras,
enquanto eu, sob o guarda-chuva de cintilações
destes anos em que o corpo se encosta ao outono,
recolho as últimas sílabas.
Maduras como maçãs,
caem desamparadas sobre o inalterável mármore
do poema.

ILLA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Em deixares partir descalç
sobre les meues ferides.
On ets, companya de totes les aigües?
La nit és una finestra oberta sobre el mar.
Els gerros de les gardènies més ombrívoles es baden
de l’aürt al silenci.
Oí els violins a les catedrals de la vesprada;
cavalls d’ombra trotaren enmig dels arbres,
al teu front, a les flames que crepitaven
en les teues mans esquívoles.
Ja no et veig la cara
en les gotes de pluja que cobreixen el parabrises.
Em retire a primers de Juliol,
del mes en què més cresqueres dins de mí.
Tens, ho sé, la natura de les florestes a la tardor,
i són braus els teus cabells com els pins de la costa.
M’amague ara al meu llit de pedra,
als meus somnis de vidre, als llençols de lluna amb què cobresc
ara els moments més fondos sense tu.

Ilha

Deixaste-me partir descalço
sobre as minhas feridas.
Onde estás, companheira de todas as águas?
A noite é uma janela aberta sobre o mar.
Os vasos das gardénias mais sombrias quebram-se
de encontro ao silêncio.
Ouvi os violinos nas catedrais da tarde;
cavalos de sombra trotaram por entre as árvores,
na tua fronte, nas chamas que crepitavam
nas tuas mãos esquivas.
Já não vejo o teu rosto
nos pingos de chuva que cobrem o pára-brisas.
Afasto-me aos poucos de Julho,
do mês em que mais cresceste dentro de mim.
Tens, sei, a natureza das florestas no Outono,
e são bravos os teus cabelos como os pinheiros da costa.
Escondo-me agora na minha cama de pedra,
nos meus sonhos de vidro, nos lençóis de luar com que cubro
agora os momentos mais fundos sem ti.

UNA IMATGE A L’ESPUMA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Veig als teus ulls les llàgrimes
que amagues del món.
Són llacs menuts on naden, secretes,
les llums de la ciutat,
peixos d’infinita malenconia,
incandescents mantells
d’una tribu en viatge per l’estiu del sud.

Acoste els dits. No veus aqueix gest irrompre
del fons de la terra, dels seus temples més àrids,
a penes aquesta pell que canta el teu nom
i les rugues dels fruits madurs.

La mà creix i és solar, les ungles estrelles
de set, pobres rems de la meua navegació,
del meu vol ras mentre observes
el miracle que hi ha a les roses del cel,
les que s’obrin de blanc
a les ales del teu esguard.

Uma imagem na espuma

Vejo nos teus olhos as lágrimas
que escondes do mundo.
São pequenos lagos onde nadam, secretas,
as luzes da cidade,
peixes de infinita melancolia,
incandescentes mantos
de uma tribo em viagem pelo verão do sul.

Aproximo os dedos. Não vês esse gesto irromper
do fundo da terra, dos seus templos mais áridos,
apenas esta pele que canta o teu nome
e as rugas dos frutos maduros.

A mão cresce e é solar, as unhas estrelas
de sede, pobres remos da minha navegação,
do meu voo raso enquanto observas
o milagre que há nas rosas do céu,
as que se abrem de branco
nas asas do teu olhar.

EL MAR QUE TRAVESSAVES EN SETEMBRE

Eduardo BETTENCOURT PINTO

L’estiu cabia a les teues mans quan obries les aigües
dels cabells.
Et veies a l’espill del mar enfront.
Al cor oïes els passos que el vent deixava
sobre les espumes
de l’ansietat.
Fins que secaren amb la pluja
als vasos més desolats de setembre
i un ressonar musical de pedres solars
et cobrí els peus descalços.
No sé quants anys dugueres per a arribar
als meus ulls, en quins núvols complires
els somnis de la matinada,
quants flamencs imaginares posats
a la molsa de les paraules més centellejants.
Tot en tu era un vaixell de llum al pont
dels dits, una madeixa caiguda sobre la finestra oberta.
Jo no existia encara en la teua boca.
I no sabies que aquest home naixia als pocs
als més solitaris eucaliptus del crepuscle.

O mar que atravessavas em Setembro

O verão cabia nas tuas mãos quando abrias as águas
dos cabelos.
Vias-te ao espelho do mar em frente.
No coração ouvias os passos que o vento deixava
sobre as espumas
da ansiedade.
Até que secaram com a chuva
nos vasos mais desolados de setembro
e um ressoar musical de pedras solares
te cobriu os pés descalços.
Não sei quantos anos levaste para chegar
aos meus olhos, em que nuvens cumpriste
os sonhos da madrugada,
quantos flamingos imaginaste pousados
no musgo das palavras mais cintilantes.
Tudo em ti era um barco de luz na ponta
dos dedos, uma trança caída sobre a janela aberta.
Eu não existia ainda na tua boca.
E não sabias que este homem nascia aos poucos
nos mais solitários eucaliptos do crepúsculo.

EDAT

Eduardo BETTENCOURT PINTO

La memòria s’obri a les mans
com un llibre antic.
Ja no tens a la pell el setí de la joventut.
Però no és un vell perdut en un banc solitari
de jardí mirant ànecs tristos, o el perfil
dels teulats on es recullen les colomes
i els núvols més òrfens de juny.
A la fi del carrer trobes una floresta
d’ombres blanques, vull dir,
la casa.
Oïes un piano; és tot el que téns ara
d’aquell temps, la música dels dits en les tecles,
les llegums altes, les cesalpínies que cobrien els matins.
El món ara és altre, més absent.
Tots els dies hi ha un buit que creix, una claror
de senyals cegant les images.
Però ets ací, oint el passat,
les veus més íntimes que sonen la pluja
al caure de la vesprada.
Obris la porta i l’estiu canta
entre els arbres, un gos lladra.
Un riu de llum travessa
els teus ulls.
No saps què és això.
Però és bona la flaire
de l’helvella tallada
sobre les llàgrimes de la terra.

Idade

A memória abre-se nas mãos
como um livro antigo.
Já não tens na pele o cetim da juventude.
Mas não és um velho perdido num solitário banco
de jardim olhando patos tristes, ou o perfil
dos telhados onde se recolhem as pombas
e as nuvens mais órfãs de junho.
Ao fim da rua encontras uma floresta
de sombras brancas, quero dizer,
a casa.
Ouvias um piano; é tudo o que tens agora
desse tempo, a música dos dedos nas teclas,
os jarros altos, as olaias que cobriam as manhãs.
O mundo agora é outro, mais ausente.
Todos os dias há um vazio que cresce, um clarão
de sinais cegando as imagens.
Mas estás aqui, ouvindo o passado,
as vozes mais íntimas que soam a chuva
ao cair da tarde.
Abres a porta e o verão canta
entre as árvores, um cão ladra.
Um rio de luz atravessa
os teus olhos.
Não sabes o que é isso.
Mas é bom o cheiro
da relva cortada
sobre as lágrimas da terra.

SABIA APLEGAR A LA TARDOR SENSE MORIR

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Bevia el rumor de les palmeres junto als vedats
a poqueta nit.
Cantava assegut en un mur de magma.
Eren els últims dies de l’estiu;
les amargues guitarres de les paraules
es despullaven de llangor
als seductors llavis de les dones.
No hi havia altre cel
al dolor i al gaudi dels seus ulls.
Sobre els peus corrien les ombres i els gemecs
d’una flama blanca, l’aspra llengua
de crepuscles antics.
Encenia llavors les espelmes de la memòria,
una a una,
damunt de la taula de marbre.
En l’esguard crepitava el verd ferit i humit
de Sailu, la peregrina dels bladars,
i el pesat
soroll del silenci.
El vi
més inebriant, una fràgil eternitat de l’amor,
es perdia en la distància fonda
on a penes volaven, lliures,
la imaginació i els secrets
de la sang.

Sabia chegar ao outono sem morrer

Bebia o rumor das palmeiras junto às sebes
quando anoitecia.
Cantava sentado num muro de magma.
Eram os últimos dias do verão;
as amargas guitarras das palavras
despiam-se de langor
nos sedutores lábios das mulheres.
Não havia outro céu
na dor e no júbilo dos seus olhos.
Sobre os pés corriam as sombras e os gemidos
de uma chama branca, a áspera língua
de crepúsculos antigos.
Acendia então as velas da memória,
uma a uma,
sobre a mesa de mármore.
No olhar crepitava o verde ferido e húmido
de Sailu, a peregrina dos trigais,
e o pesado
ruído do silêncio.
O vinho
mais inebriante, a frágil eternidade do amor,
perdia-se na distância funda
onde apenas voavam, livres,
a imaginação e os segredos
do sangue.

COM SI FOS AHIR

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Com si el blau més vast dels secrets
encara tornàs amb les papallones
pels camins del sud,
el cos, abocat al mar
del temps es cansa
vora dels murs de l’edat.
Pedres d’aigua i llum, els dits,
famolencs de les sements humides
que ja foren
balbuceig del desig
ardent al sisme de la pell.

Como se fosse ontem

Como se o azul mais vasto dos segredos
ainda voltasse com as borboletas
pelos caminhos do sul,
o corpo, inclinado sobre o mar
do tempo cansa-se
rente aos muros da idade.
Pedras de água e luz, os dedos,
famintos das sementes húmidas
que já foram
balbucio do desejo
ardendo no sismo da pele.

AMOR

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Un estiu de flames creix
mentre ofereixes el mar
en les teues mans obertes.
Entre els dits naden els vents del sud;
a voltes un xiquet
canta entre ells
i llança pètals als teus ulls.
És la part de mí que no cresqué.
Volia deixar damunt del teu vestit la remor
del primer vol d’un flamenc,
allò que sóc al peu de tu:
mariner de terra enfollida,
poltre d’aigua a galop en l’esplendor
de la pell.
Ja no puc regressar a la tardor:
perdí les meues sandàlies quan corria
en les dunes del teu nom.
La teua claredat em cega
i un vaixell és blau
en les ones d’aquestes síllabes.


Amor

Um verão de chamas cresce
enquanto ofereces o mar
nas tuas mãos abertas.
Entre os dedos nadam os ventos do sul;
às vezes um rapazinho
canta entre eles
e atira pétalas aos teus olhos.
É a parte de mim que não cresceu.
Queria deixar sobre o teu vestido o rumor
do primeiro voo de um flamingo,
o que sou ao pé de ti:
marinheiro de terra enlouquecida,
potro de água a galope no esplendor
da pele.
Já não posso regressar ao outono:
perdi as minhas sandálias quando corria
nas dunas do teu nome.
A tua claridade cega-me
e um barco é azul
nas ondas destas sílabas.

NA GLÒRIA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Na Glória, acàcia dels més llunyans dies del sud,
fou la mare de la teua innocència.
Vivia en paratge erm, coronada per una solitud blava.
La casa, damunt de roca,
finestres obertes als núvols, era abric de les tòrtores
i llit dels més exasperats crepuscles.
Els seus patis centellejaven amb l’ardor
de minúscules flors salvatges.
Càntics africans, tan impregnats
de secrets lírics, descenien els graons
de pedra
amb l’harmonia
d’un llac immemorial.

En aqueixa vida aèria,
llavant la suor de la família en un tanc de ciment
sota una manguera frondosa,
es detenia de temps en temps mirant
la teua infantesa lluny enllà
als polsegosos i vermells camins
del vent, ço és, l’ Ebo. Duia al capvespre paraules plenes d’aigua,
fruits de la quintana, fragrants,
un candor lunar als ulls.
Entraves als seus braços
com a l’úter d’una segona vida
— la dolçor mulata de la seua tendresa.
La més feliç i noble
del món.

Dona Glória

Dona Glória, acácia dos mais longínquos dias do sul,
foi a mãe da tua inocência.
Vivia em sítio ermo, coroada por uma solidão azul.
A casa, sobre rocha,
janelas abertas às nuvens, era abrigo das rolas
e leito dos mais exasperados crepúsculos.
Seus pátios cintilavam com o ardor
de minúsculas flores selvagens.
Cânticos africanos, tão impregnados
de segredos líricos, desciam os degraus
de pedra
com a harmonia
dum lago imemorial.

Nessa vida aérea,
lavando o suor da família num tanque de cimento
sob a mangueira frondosa,
detinha-se de vez em quando a olhar
a tua infância lá em baixo
nos poeirentos e vermelhos caminhos
do vento, isto é, o Ebo.Trazia pelo fim da tarde palavras cheias de água,
frutos do quintal, fragrantes,
uma candura lunar nos olhos.
Entravas nos seus braços
como no útero duma segunda vida
— a doçura mulata da sua ternura.

A mais feliz e nobre
do mundo.

ODA A LA LECTURA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

Tan de matinet despertes que àdhuc la nit encara dorm, encollida com un ca silenciós i rígid junt als teus peus, enfosquint les parets on la llum del candeler reflecteix la silueta de la teua atenció, ajupit sobre un llibre. Les frases corren entre els ulls com rius pertorbats, on navegues solt en l’ofuscació de qui se senta al món sense estar enlloc. És nit cada vegada més en l’instant en què despertes, en una casa on entrares perquè els teus fills cresqueren amb ocells a la finestra, i li donasses, a la medida legítima de la fidelitat, una llengua i un bocí de pa emocional damunt de la inaudita taula de les estacions. Són pocs els anys en què un home s’aventura en el temps, aqueix pou d’ecos i sense fondo on somorgulles els peus cada vegada que alces el cobertor de la matinada i petges la fondària d’un nou dia, aqueixa vida que dus en un país d’oblits i el nom del qual no és de la pertinència dels erudits o d’aquells que escriuen tractats econòmics o servidors intellectuals per a que siguen consumides en raó inversa al territori del cor o en un cantonet de reminiscències on s’ama d’amor pur les pluges més tristes de les hores. Per cap raó i per totes cobreixes el somni de la teua vida amb un mantell de paraules, anys de nèctar i repòs d’abelles als pètals de les quals un univers d’arrels perpetua la seua veu duent-te pel mar en què et lliures cada vegada que mudes la pàgina i t’hi reveus, amarg, diví i pecador, com són tots els fills òrfens del vent i de la matinada. Llegeixes perquè més curtes siguen les estoiques fronteres on la humanitat fa dringar les espases en nom de les tribus i dels laberints del foc: cansant-se de pujar escales en la soledat de ponents que s’absenten en els pròdigs facedors de silenci enmig del tropell de la guerra i el passar de les serpents en aqueixa Història de cendres que s’afona com una pedra al llac de les consciències malament servides. Llegeixes, sí, la sang impertinent de les ombres enredrant-te el cos amb les seues lianes fredes, mentre reposa el món, la casa i la tendresa, mentre les estàtues de les paraules es mouen dins dels teus ulls apuntant-te els canyars i l’enyorança, el plor inevitable de la terra sota el pes de la ignomínia i dels arbres quan tomben a prop del murmuri august de les serres de la retòrica econòmica, i d’aqueixes avingudes de l’Autumne on les canilles passen enfollides per l’olor dels diners i dels perfums de laboratori. Despertes de matinet tots els dies com si pintasses en les parets del temps una vall on les aus de l’alegria regressen als muscles dels infants i a la torpor secular de l’esperança volant entorn de les primeres roses d’un nou dia.

Ode à lectura

Tão cedo acordas que até a noite ainda dorme, encolhida como um cão silente e frígido junto aos teus pés, escurecendo as paredes onde a luz do candeeiro reflecte a silhueta da tua atenção, agachado sobre um livro. As frases correm entre os olhos como rios perturbados, onde navegas solto na ofuscação de quem se senta no mundo sem estar em lado algum. É noite cada vez mais no instante em que acordas, numa casa onde entraste para que teus filhos crescessem com pássaros à janela, e lhe desses, à medida legítima da fidelidade, uma língua e um pedaço de pão emocional sobre a inaudita mesa das estações. São poucos os anos em que um homem se aventura no tempo, esse poço de ecos e sem fundo onde mergulhas os pés cada vez que levantas o cobertor da madrugada e pisas a fundura de um novo dia, essa vida que levas num país de olvidos e cujo nome não é da pertinência dos eruditos ou daqueles que escrevem tratados económicos ou servidões intelectuais para serem consumidas em razão inversa ao território do coração ou a um canteiro de reminiscências onde se ama de amor puro as chuvas mais tristes das horas. Por razão alguma e por todas cobres o sono da tua vida com um manto de palavras, anjos de néctar e repouso de abelhas em cujas pétalas um universo de raízes perpetua a sua voz levando-te pelo mar em que te entregas cada vez que mudas a página e nela te revês, amargo, divino e pecador, como são todos os filhos órfãos do vento e da madrugada. Lês para que mais curtas sejam as estóicas fronteiras onde a humanidade faz tilintar as espadas em nome das tribos e dos labirintos do fogo: cansando-se de subir escadas na solidão de poentes que se ausentam nos pródigos fazedores de silêncio entre o tropel da guerra e o passar das serpentes nessa História de cinzas que se afunda como uma pedra no lago das consciências mal servidas. Lês, sim, o sangue impertinente das sombras enredando-te o corpo com suas lianas frias, enquanto repousa o mundo, a casa e a ternura, enquanto as estátuas das palavras se movem dentro dos teus olhos apontando-te os canaviais e a saudade, o choro inevitável da terra sob o peso da ignomínia e das árvores quando tombam rente ao murmúrio augusto das serras da retórica económica, e dessas avenidas do Outono onde as matilhas passam enlouquecidas pelo cheiro do dinheiro e dos perfumes de laboratório. Acordas cedo todos os dias como se pintasses nas paredes do tempo um vale onde as aves da alegria regressam aos ombros das crianças e ao torpor longevo da esperança voando em torno das primeiras rosas de um novo dia.

MATÍ DE PLUJA

Eduardo BETTENCOURT PINTO

El dia, fosc, tomba
sobre l’helvella humida de l’esguard.
La mà que tensa escriu
es torna una pedra.

El que resta a la pèrdua de les paraules
llevat de l’últim diteig,
l’acàcia atapeïda entre els dits,
setembre al fons, en Nero lladrant a la quintana,
tu tancant la porta del darrer dia.

Plou hui en la finestra on naix
l’altre costat del món.
Les ombres dels pins dancen
sota els ocells, niuats en un crepuscle d’aigues.
Estranger en quatre estacions
d’oblit, deixa caure a terra els genolls
dels teus precs.

I torna, torna sempre a la casa on el Nero,
etern, lladra al teu aguait.
Entre les altes i blanques figueres de la pluja.

Manhã de chuva

O dia, escuro, tomba
sobre a relva húmida do olhar.
A mão que tensa escreve
torna-se numa pedra.

O que resta à viola das palavras
senão o último dedilhar,
a acácia apertada entre os dedos,
setembro ao fundo, o Nero a ladrar no quintal,
tu a fechares a porta do último dia.

Chove hoje na janela onde nasce
o outro lado do mundo.
As sombras dos pinheiros dançam
sob os pássaros, aninhados num crepúsculo de águas.

Estrangeiro em quatro estações
de esquecimento, deixa cair na terra os joelhos
das tuas preces.

E volta, volta sempre à casa onde o Nero,
eterno, ladra à tua espera.
Entre as altas e brancas figueiras da chuva.